Página 227 - conta`m, dona

II Premi 2012
227
Conta’m, dona
No sabria dir si havia estat en la seua vida una bona amant, això
caldria preguntar-ho als altres; del que estava segura és que ho
havia intentat el millor que havia sabut, donades les circumstàn-
cies. Tampoc sabria dir-ho en relació a un altre assumpte. Restava
l’altre conte on era Beba i el seu lliurament a les nines i les jogu-
ines, principalment dels altres. Era grosseta, rodoneta, de galtes
rosades, portava trenes lligades per darrere, i la ratlla al mig, te-
nia les cames grosses i portava sabates blanques nugades. Calia
afegir-hi, a més a més, un uniforme apropiat per a la seua ocupa-
ció: davantal i còfia blanca amb creu roja, i capa blau marí com
a abillament de carrer. Beba era la viva imatge de la bondat i la
dedicació.
Tot va començar quan un dia trobà la seua nina amb un braç tren-
cat, i una pietat immensa la va moure a estudiar i a convertir-se en
infermera. Va portar cura d’ella, i la va guarir i, en córrer la veu,
totes les seues amiguetes i amiguets hi acudiren amb els seus
joguets malalts. Quan Beba els curava i, al final, els donava l’alta
experimentava una felicitat infinita. Heus ací com anava la cosa:
“Beba dóna d’alta/ al seus malaltets/ Tots estan ja bons./ Quin
goig tan immens!” I acabava: “Després li’ls lliura/ donant un bon
consell:/ Tracteu-los amb manyagues/ i arribaran a vells.”
Que un conte a principis dels anys cinquanta contemplara l’estudi
per a les xiquetes, era tot un avanç, el que s’hi trobava a faltar era
que aquella dedicació cap als altres no s’adreçara en cap moment
a la pròpia Beba. La qual cosa no era gratuïta si pensem que tot
allò que ens forma, que ens construeix una identitat, les identi-
ficacions que forgem i que finalment ens constitueixen, poden
quedar-se en nosaltres per a sempre, a part la seua idoneïtat.
No sé si es podria dir que ella també se’n va sortir, en allò de la
cura dels altres, el cas és que a una edat madura va decidir que