Página 224 - conta`m, dona

Les insignies
224
maleteta va fer un gran servei a la seua propietària; de la dolçor
inicial passà a albergar una col·lecció de monedes, començada
amb les que un capità de vaixell li va regalar com a prova de la
seua amistat, totes elles exòtiques, dels llocs que ell havia visitat.
El cert és que aquell home bru, atractiu i de parla suau, en la seua
trentena, mariner nascut i criat en terra de secà, es va enamorar
d’aquella adolescent bella i de personalitat forta. La cosa no anà
més enllà perquè li doblava l’edat. Eren altres temps, eren altres
àmbits. Amb els anys, la maleta passà als fills que augmentaren
la col·lecció, o simplement la contemplaven, a mesura que, inevi-
tablement, es deteriorava; ara es gastava la tela, ara s’espatllava
una corretja, o una sivella, o bé perdia una etiqueta. Potser a poc
a poc passà a l’oblit o potser tingué el mateix fi del gat gris.
Quant a la nina, es tractava de la seua nina i no cap altra. Era la
que el pare li va regalar als cinc o sis anys i no tenia res a veure
amb les altres que ella mateixa elegia com a regal de Reis, de la
mà de la mare, als baixos del mercat central improvisats per a
l’ocasió, en la ciutat de la mar. Una cosa tenien en comú, però,
que totes eren de cartró d’una estirp diferent a la de la “Mariquita
Pérez” que, com avui dia diríem, era més “pija”. La seua, que
era una mica hieràtica i polida, portava un vestit blau clar amb
calats diminuts, un volant a la falda i un altre gran al coll que li
arribava fins als muscles, pamela a joc, guants i mitjons blancs
i “merceditas” blanques de punta arrodonida. També tenia caixa
pròpia. Com a xiqueta la va estimar de debò, i com a adolescent
la conservà, però a punt d’acabar aquesta etapa la va regalar, com
si digués adéu precipitadament a la infància i a l’adolescència. La
va donar a una nena, membre de la família, que plorava descon-
soladament per l’absència dels seus. Potser es va identificar amb
ella tot recordant el temps d’espera a un poble gran entre el secà i
la mar, amb la tieta, que feia d’encarregada en un centre d’estudis
i internat públic, mentre els pares cercaven treball i casa en una