Página 129 - conta`m, dona

III Premi 2009
129
Conta’m, dona
Els oncles es van comprometre a traslladar la petició de la meua
iaia en la pròxima assemblea de la Comunitat. L´assumpte va
crear tanta expectació que fins els diaris de l’època es van fer
ressó, ja que la tradició de segles, segons la qual una dona no
podia pescar, estava a punt de trencar-se per culpa d´aquella de-
manda.
La sala de reunions estava de gom a gom aquell dissabte de
setembre, les mosques s’apegaven als cossos suats i l’ambient es
podia tallar amb un ganivet.
El president de la Comunitat va dir les primeres paraules: −Ens
trobem ací reunits per tractar la sol·licitud de Pepeta “la Catar-
rojina”; vídua de Salvador “el Panet”,de pescar a L’albufera...,de
sobte, tots van tindre la impressió de que,com se sol dir, el peix ja
estava venut,es a dir,que els membres de la Comunitat ja havien
pres una decisió i no estaven disposats a cedir aquell privilegi a
cap dona per molt dolenta que fos la seua situació. El president
va prosseguir amb el seu discurs: −... i La Comunitat ha decidit
que Pepeta percebrà cada dia tres quilos de peix per fer front a
les seues necessitats i a la dels seus fills. Tots els meus oncles van
baixar el cap; eren conscients de que obrir la boca en eixe mo-
ment podia significar la seua pròpia expulsió de la Comunitat.
Així que, amb tot el dolor del seu cor, no van poder defensar la
postura de la iaia.
Aquella mateixa vesprada arreplegarem tots els estris impre-
scindibles per poder guisar,la roba , quatre cadires, una taula, les
fotografies més entranyables i poca cosa més, ja que tant la casa
com els altres mobles pertanyien a un ric terratinent de Sedaví.
Quan el burro i la tartana van partir, la careta de la iaia i la dels
xiquets eren la viva estampa de la desolació i la incertesa , la gent
que els acomiadava movia la mà d’una banda a una altra i la seua