Página 128 - conta`m, dona

Arròs i amor
128
que va llançar els va donar l’explicació del que estava passant;
havien trobat la barqueta del iaio a la deriva enmig del llac feia
unes tres hores. Tot el clan dels Ferrer havia eixit a buscar-lo,
però tots es temien el pitjor, ja que, malgrat el bon oratge, havia
hagut temporal a l’Albufera i un home sol tenia poques possibili-
tats de sobreviure si bolcava la seua barqueta.
Malauradament les previsions es van acomplir i el seu cos apa-
regué a la vora d’un canyar. Quan el portaren a casa ja anava dins
la caixa i les meues ties s’encarregaren d’amortallar-lo; li posaren
el vestit del seu casament, ja que no tenia altre, i el vetllaren tota
la nit al centre de la casa, van cobrir totes les fotografies amb
draps negres i, amb el rosari a les mans, les dones xiuxiuejaven
les seues oracions.
De camí al cementiri, la meua iaia es va desplomar dues vegades,
semblava deu anys més major. Mai més la tornaria a veure vestida
d’altre color que no fos el negre, d’alguna manera a ella també l’
enterraven en vida.
Amb la pèrdua del meu iaio també desapareixien totes les pos-
sibilitats de sobreviure de la família ; una vídua amb quatre filles
entre dèsset i nou anys i tres xiquets que encara no tenien edat
suficient per anar a pescar. Tampoc no podien cultivar arròs per-
què els iaios no havien pogut estalviar el suficient per a comprar
camps.
Aquest assumpte es va tractar amb els oncles i els amics íntims ,
i arribaren a la conclusió de que cada dia els donarien un poquet
del peix que arreplegaren. Però la meua iaia no estava disposada a
viure d’ almoina i va demanar eixir a pescar amb les filles majors
per guanyar-se la vida amb els seus propis medis.