Página 209 - conta`m, dona

I Premi 2012
209
Conta’m, dona
mentre pensa quina sort que haja sigut al llit i no pel carrer o ves
a saber on; segurament ha sigut perquè ha perdut una miqueta de
pes els darrers dies. L’anell li crema al dits i s’esforça a encobrir
aquell pensament que comença a prendre força: potser me l’he
llevat jo mentre dormia? Un senyal. Un dubte.
Sa mare la troba asseguda al llit, hipnotitzada per la visió de
l’aliança que encara roman al palmell. Tanmateix no veu cap
problema, s’acosta per besar-la i a cau d’orella li diu «anem
allà». Ella, Sara, se sent empetitir i com una xiqueta bona obeeix
sa mare.
Mentre es desdejunen no pot evitar mirar-se el dit anular, com si
fóra el culpable de tots els problemes que li esperen. Li manca
l’aire i s’ofega. Se sent presa per aquella joia que sembla que ja
no llueix.
–És normal que estigues nerviosa, vida. Arribat este dia,
totes ho estem.
Li ha endevinat la incertesa i les paraules maternes la fan sentir
millor. El timbre sona per primera vegada en aquell matí llarguís-
sim de colorets, rínxols, botons cordats, nusos de corbata, rituals,
fotografies, felicitacions, somriures, llàgrimes i bromes.
Hores més tard, l’espill gran del rebedor la interroga sota la mi-
rada escrutadora i el somriure de plàstic de tots els presents. Sara,
endolada de blanc, només pot fixar-se en la baula que li rovella
el dit. Pot sentir com el tètan s’endinsa pels porus de la pell i ja
imagina el dolor i la febre que cobriran la seva vida.
Potser no ha estat tan bona idea renunciar a la beca, ni al doc-
torat, el seu somni sempre ha sigut ser professora de la facultat. I,
sí, era difícil, però des de dins ho era un poc menys. Ara ho pensa