Página 208 - conta`m, dona

Endolada
208
S’acabaren les llàgrimes vessades en l’estació dels adéus; els no
te’n vages, queda’t un dia més, per què no canvies el bitllet per a
demà o qualsevol súplica per retenir-lo unes hores més; els comi-
ats des d’una andana sempre pintada de gris i els comiats des de
la finestra d’un tren entossudit a separar-los; les converses que no
diuen res fins a ben avançada la nit amb qualsevol aparell elec-
trònic; el cos orfe de la seva pell, les creus al calendari, la dansa
lentíssima de les agulles, el neguit, la incertesa...
La flauta de Papageno li anuncia l’arribada d’un missatge.
«T’imagines com serà somiar desperts mentre dormim junts?»
llig a la pantalla de l’iPhone. Somriu. Algunes papallones tornen
a desplegar les ales. No vol despertar-les així que desconnecta el
telèfon i s’arrupeix entre els llençols. S’adorm bressolada per les
paraules de Joan i pels acords tardorencs d’uns violins.
Es desperta molt abans que l’alarma del mòbil sone. S’alça del
llit amb el cos feixuc i adolorit, com si no haguera descansat su-
ficient, però feliç i plena d’emoció. Abans que la casa s’òmpliga
de gent: família, perruquera, maquilladora, amigues, família... es
dedica uns minutets per a ella. L’aigua calenta li rebaixa el for-
migueig que se li ha escampat per tot el cos.
No se n’adona de seguida, però en mirar-se a l’espill del bany veu
unes mans diferents a les d’anit. Estan nues de tota joia compro-
metedora. Busca en el plat de la dutxa per si se li haguera esvarat:
res, només el blanc lluent de la llosa. No recorda haver-ho fet, no
obstant també escorcolla la lleixeta: gel, xampú, suavitzador, es-
ponja, pedra tosca... sobre marbre negre. Es dirigeix a l’habitació
i regira la tauleta de nit, l’aparador, el joier, el sol... S’esglaia i
intenta recordar: abans de gitar-se el duia posat. Només li queda
buscar en el... Allí està, sobre els llençols rebregats, desafiant.
Li ha relliscat mentre dormia. Fa un moviment per recuperar-lo