Página 206 - conta`m, dona

Endolada
206
«Esto es obsequio de la casa», els diu la cambrera, que parla cas-
tellà, dirigint una mirada còmplice a Joan i un somriure pillet a
Sara. Dos copes de cava, d’aquell cava alegre amb bombolles que
pugen i pugen, com si volgueren fugir del vidre que les empres-
ona, i dos pastissets que semblen exquisits, però uff, Joan, a mi
no em cap res més, només em mullaré els llavis. Amb el perfil
de comercial que no es rendeix fàcilment aconsegueix que ella
cedesca, això sí, amb la promesa que només faré un mosset. Però
finalment no en fa cap ni un ni mig perquè només agafar el dolç
veu la aliança que ha quedat al platet de llosa. Encara no ha pogut
obrir la boca i ja té a Joan agenollat al davant agafant-li la mà.
«Casem-nos, vivim junts a Madrid, no suporte més la distància».
I ella comença a plorar i a cridar sí, sí, sí i s’agenolla i s’abracen
i es besen. La cambrera partícip en el pla de Joan els mira emo-
cionada i no pot evitar el naixement d’una llagrimeta; el cambrer
de Riola també els observa, ell, però, amb un somriure irònic, els
compadeix per la decisió que acaben de prendre; els empresaris
asiàtics, amb les galtes ben roges, peguen cabotades i intenten
articular alguna cosa en castellà “sois mucho felises”; els escrip-
tors també lloguen cadireta per a l’espectacle que se’ls ofereix a
la taula del costat, un d’ells fins i tot pren nota en una llibreteta;
el cuiner i l’ajudant surten de la cuina en escoltar aplaudiments i
crits i acaben sumant-se a la festa.
Quan se separen i tornen a les cadires, Joan respira ja tranquil
i satisfet, durant tota la vetllada un puny ha estat estrenyent-li
l’estómac, ara amb la mà ja oberta només sent unes lleus cosque-
relles fetes amb els dits; Sara, en canvi, se sent morir de vergo-
nya però als ulls s’ha instal·lat la espurna de la felicitat, la ma-
teixa que l’espill li retornarà unes setmanes després a l’habitació
d’infantesa, l’habitació que els darrers anys ja només ocupa de
manera intermitent.