Página 196 - conta`m, dona

El cas Verónica
196
Aquell dia de tardor, gris i plujós, s’havia congregat molt poca
gent a la primera sessió de l’antic cinema. La pel·lícula havia estat
lenta i avorrida, i l’elevada temperatura de l’aire condicionat ha-
via propiciat que els espectadors caigueren en un sopor inevitable.
S’encengueren els llums i la gent va començar a eixir de la sala
de projeccions. A la tercera fila una persona romania quieta, im-
pertorbable a l’elevat volum d rmit! Des del corredor central va
comprovar que es tractava d’una dona i començà a cridar-la: “Se-
nyora! Senyora!” Com que no obtenia cap resposta i la dona no
es movia, Teresa s’endinsà entre les butaques i li posà una mà al
muscle mentre insistia cridant-la: “Senyora! Senyora!” Aleshores
la dona, que aparentava tindre al voltant dels quaranta anys, va
doblegar el coll com si fos un ninot de serradura i Teresa va cridar
espantada: “Està morta! Està morta!” Els seus companys acudiren
de seguida. En comprovar que era cert el que estava dient cor-
regueren a avisar el seu cap i després la policia.
Allí, arrupida en la butaca de xenilla roja, semblava una xiqueta
endinsada en el més profund dels somnis però, no ho era. Era una
dona menuda, vestida amb uns texans i un jersei fúcsia de baixa
qualitat. No portava abric, ni bossa, ni cap document que fera pos-
sible la seua identificació. Al seu cos no hi havia senyals evidents
de violència,
tampoc ferides, tan sols les marques que deixen les llàgrimes que,
sens dubte, havien rodat en abundància per damunt d’un maquil-
latge barat que anava desdibuixant-li la cara. En arribar el jutge
va donar l’ordre d’alçar el cadàver. Teresa i els seus companys
hagueren d’anar a declarar al jutjat. Els seus testimonis no apor-
taren cap aclariment d’allò que havia succeït a aquella dona.
La notícia va transcendir als mitjans de comunicació. Durant
molts dies els periòdics i la televisió es feren ressò del succés. Tot